Benvingut Mister Marshall

Donat que la major part dels diners del Fons Estatal d’Inversió Local (10,9 milions) que li corresponen a Viladecans es destinaran a 29 projectes de diverses adequacions, reformes, reparacions i manteniments, possiblement haurem de reconèixer que el nostre Alcalde té raó quan parla i escriu sobre les meravelles del anomenat Pla Zapatero.

Així doncs, Senyor Zapatero: Moltes gracies.

Moltes gracies perquè al marge de considerar si el Pla es encertat o no, a nosaltres, a Viladecans, ens arregla part del problema crònic de la manca de manteniment de la ciutat.

Es dona una situació molt semblant a que reflectia l’obra de Berlanga, “Bienvenido, Mister Marshall”. Que situava la acció en el petit poble de Villar del Rio durant els anys 50, quan es prepara per a rebre la presumpta visita dels americans en ple pla d’ajuda al desenvolupament per la reconstrucció de l’Europa occidental de postguerra.

Dit això, i desprès d’aquesta referència cinematogràfica. L’altre part de la reflexió es la següent:

Si gracies a les inversions del govern espanyol encapçalat pel Sr. Zapatero es podran arreglar cruïlles, voreres, senyals de transit, equipaments d’escoles, paviments, clavegueres, etc, etc (fins a 29 projectes diferents).
A què caray s’ha dedicat aquest Ajuntament els darrers anys?

A Viladecans 29 projectes. L’Ajuntament de Gavà invertirà la part que li correspon del Fons Estatal en 3 projectes. Aquest “petit” detall potser ens mostra una altra manera d’entendre i gestionar una ciutat.

Destinar una important aportació econòmica inesperada i absolutament extraordinària a fer el manteniment de la ciutat es podria considerar com uns suspens en gestió (i en sentit comú), i possiblement; desídia.

Nou conveni de col•laboració, ara el Àrea Bicing.

Malgrat que encara no s’ha suprimit el impracticable carril bici del Carrer Àngel Aranyó (autèntic homenatge a la inutilitat), el nostre Ajuntament ens sorprèn , encara que poques coses ens poden sorprendre ja, amb el nou conveni de col·laboració amb l’Entitat Metropolitana del Transport (EMT) per la implantació del servei públic de bicicletes Area Bicing en Viladecans.

Els ciutadans –ens diuen- disposarà de 200 bicicletes repartides en 25 estacions que connectaran la ciutat, inclosa l’estació de RENFE.

Diu el Sr. Alcalde que aquest servei facilitarà la mobilitat sostenible en la ciutat. Encara mes, el president de EMT (gran coneixedor de la ciutat, especialment de les zones de Roureda, Montserratina, etc.) diu que Viladecans té una orografia adient per aquest mitja de transport.

Viladecans no es Barcelona (61.718 habitants enfront 1.595.110 habitants segons la Diputació el 01.01.2007).

En Barcelona, la idea del servei de Bicing ha estat tot un encert, però a la vegada està donant molts problemes. Problemes que Barcelona pel fet de ser la ciutat que és, està solucionant poc a poc.

Viladecans (o Sant Boi, o Gavà, etc.), no es Barcelona.
No hauríem d’intentar imitar a les grans ciutats.
Hem de millorar la qualitat de vida dels nostres ciutadans, i per fer-ho haurem de fixar-nos en iniciatives d’èxit en altres municipis, però en municipis amb característiques similars al nostre.

Viladecans necessita millorar la circulació, el trànsit pels carrers de la ciutat, els embussos constants.
Necessita augmentar la freqüència de pas dels autobusos interiors (VB), Necessita reactivar la línea 83.
Necessita solucionar de forma definitiva el paviment de la Rambla Modolell.
Necessita millorar substancialment la neteja i il·luminació dels seus carrers, places, parcs, jardins.
Necessita més seguretat, més presencia de la policia Municipal als barris.
Necessita de manera urgent ampliar les zones d’aparcament.
Necessita l’estació de RENFE que es mereixen els seus ciutadans (senzilla, sense luxes, però sense passar fred ni mullar-se).
Necessita asfaltar multitud de carrers, especialment l’Avinguda Generalitat (l’arteria principal), així com les voreres i els passos de vianants.
Necessita el tercer CAP.
Necessita, etc, etc.

Precisem prioritzar les nostres necessitats, els assumptes i problemes pendents de resoldre, els d’ahir i els d’avui.

I desprès, quan ja s’hagin resolt els temes pendents, quan ens haguem posat al dia, podrem deixar volar la imaginació i plantejar nous reptes, nous objectius pel futur.

Gairebé fa tres anys,

El 5 de novembre de 2005, el senyor Carles Ruiz en el seu discurs d’investidura com nou Alcalde de Viladecans va mencionar dos frases mencions que vull comentar.

La primera, referint-se a l’anterior Alcalde (el senyor Jaume Montfort), va dir:

“t’he d’agrair, t’hem d’agrair, quelcom molt evident: que ens deixes una ciutat en molts millors condicions de les que tu la vas trobar”.

Només faltaria!

El mandat dels ciutadans és molt clar, l’Alcalde, sigui d’on sigui i del partit que sigui, te com a principal obligació i responsabilitat millorar la seva ciutat.

Quan es tracta de la successió d’un dirigent d’associació, o de club, o grup d’activitats, on es fa una tasca desinteressada, voluntària, no remunerada, i amb una habitual manca de mitjans i recursos, aquests tipus de comentaris i agraïments estan bé, doncs tothom sap que aquestes tasques donen poques satisfaccions i molta feina, i un fa el que pot.

La segona, dirigida a tots els ciutadans, era:

“us demano una cosa: que em parleu obertament, que no doneu res per assentat o per perdut, que si m’equivoco, m’ho digueu. Perquè només així us podré fer un bon servei”.

I encara que em consta que moltes persones i grups ja li han dit, penso:

Des de novembre de 2005 fins avui, ha plogut molt. Tenim el Pla d’Acció Municipal amb estratègies de futur i promocions d’habitatges, tenim una part del Parc de Negocis, el Cúbic, el Pla de Ponent, el nou Parc de la Marina, nous accessos a Torre Roja, tindrem nou complex poliesportiu a Torre Roja, i també una gran, diversa i envejable oferta cultural, etc.

Però, a part del totxo i del formigó existeixen d’altres realitats. Continuem amb la mancança de places d’aparcaments públiques, insuficient neteja als carrers, col·lapses de trànsit, escassa il·luminació de les vies publiques, molts carrers per reparar, o la manca d’instal·lacions i serveis sanitaris donada la població actual.

També tindrem un centre comercial que en res beneficiarà al comerç local, un camí a la platja sense acabar, una primera fase del parc de negocis (34.000 m2 en 4 edificis pràcticament buits), un projecte de nou barri de 2.000 habitatges a peu de la muntanya de Sant Ramon, la zona blava mes cara dels voltants, l’IBI, etc...

Molt hauran de canviar les coses, perquè quan arribi el moment de la substitució per una nova Alcaldessa o Alcalde, els ciutadans puguem dir o pensar el que va dir el senyor Ruiz el 5 de novembre de 2005 sobre com queda la ciutat.

Dona la sensació que les prioritats de l’equip de govern d’aquest Ajuntament, no coincideixen amb les necessitats de la ciutat.

Cóm vol ser recordat un Alcalde només depèn d’ell. Encara estem a temps, només cal tenir voluntat per fer-ho.

Jo, encara tinc esperança...

Autocrítica o reflexió?

El conegut historiador Joan B. Culla, en un article publicat a El País de Catalunya del passat 11 d’abril, entre d’altres coses reflexionava sobre el seguen:

“Quin es el factor que permet al PSC-PSOE treure-li al PP de Catalunya una avantatja de 29 punts i 17 escons a Catalunya, mentre a Madrid o a la Comunitat Valenciana, la dreta guanya còmodament per 10 punts o mes de diferencia?

Es planteja perquè en llocs com Cornellà, L’Hospitalet, Santa Coloma de Gramanet, etc... es mou entre el 17% i el 19%, quan els equivalents madrilenys com Móstoles, Alcorcón, Torrejón, etc... aconsegueix 20 punts més en el pitjor dels casos, superant freqüentment el 45% de recolzament electoral. Si els habitants de uns i altres municipis en parlen majoritàriament la mateixa llengua, veuen les mateixes cadenes de televisió i comparteixen el mateix entusiasme quan guanya la selecció espanyola de futbol. Cóm s’explica que votin diferent?

En Joan B. Culla, comenta que la clau del perquè a Catalunya el PP es indigerible per a sectors socioculturals que en d’altres zones urbanes de l’Estat el voten sense cap problema, té a veure amb alguna classe de sentiment de catalanitat territorial que es considera maltractat pels Rajoy i companyia.

Una catalanitat no nacionalista, amb poca carrega lingüística, però prou polititzada per revelar-se davant la demagògia a compta de l’Estatut, o del interminable compte de la persecució del castellà, etc. Una catalanitat que ha sabut cultivar amb encert el PSC.”

Ens dona un altra dada, i es que en aquestes zones, el vot nacionalista (CiU i ERC) arriba a poc menys del 10% (sempre parlant de eleccions al Congrés).

Els que hi vivim en aquestes poblacions metropolitanes sabem que això es absolutament cert.

AQUESTA ES LA REALITAT. i amb això hem de conviure.

Es molt positiu i necessari parlar de la casa gran del catalanisme, de sobirania, de referèndum, del dret a decidir el nostre futur (innegable), de refundació, fins i tot del “desfederem-nos”, etc, però no hauríem de perdre de vista la REALITAT.
I aquesta realitat ens diu que si no ens ho treballem bé, si no fem tasca didàctica, si no convencem a aquests votants, ho tenim difícil, molt difícil.

Transvasament?

Realment, aquest Zapatero es un polític molt hàbil (ell o els seus assessors, tant se val) perquè amb els dos nous ministeris, la paritat home - dona del Consell de Ministres, i sobretot amb la designació de Carme Chacón com a titular de Defensa, ha aconseguit que per uns dies la majoria dels ciutadans no ens recordem de la pujada de la benzina, de la important crisi econòmica que patim, etc.

Be, de tot no ens podem oblidar, perquè l’assumpte de l’aigua es massa important com per que resti amagat sota el paraigües de nomenaments ministerials.

Per cert, parlant de l’aigua, m’he recordat d’aquest article publicat a http://www.e-noticies.com/ fa uns dies, i la veritat es que te gràcia:


Chacón, a Sant Jaume d'Enveja,
DEIA QUE ERA UN "ERROR MAJÚSCUL"

Chacón s'oposava al transvasament de l'Ebre
El Govern Zapatero ha optat finalment pel transvasament de l'Ebre a Barcelona malgrat que la nova ministra de Defensa, Carme Chacón, es va manifestar en contra durant la campanya electoral en dues ocasions. La llavors candidata del PSC es referia, en aquest cas, al transvasament cap a altres comunitats autònomes.El passat 6 de febrer Chacón va afirmar que “el PP està pensant en recuperar el transvasament de l´Ebre” i va assegurar “Els ciutadans han de saber que si guanya Rajoy, el PP ho tirarà endavant”. “Avui sabem més que mai -va afegir- l´error majúscul que hagués estat portar endavant el transvasament, tal i com pretenia el PP”.Tes dies després, el 9 de febrer, va insistir que “amb tota rotunditat" "no hi haurà transvasament de l´Ebre”, segons la pròpia nota de premsa del PSC. “Amb l´orgull i la responsabilitat dels que han complert la seva paraula, els socialistes som l´única garantia de l´enterrament definitiu del transvasament de l´Ebre”, va afegir. “Tothom ha pres consciència menys els que volen continuar mentint”, va insistir.Chacón, que va fer aquestes declaracions en un acte a Sant Jaume d´Enveja, va refermar la seva opinió que el transvasament “hauria estat un error majúscul” i “hem fet les inversions perquè les infraestructures de l´aigua arribin el més aviat possible”.
http://adjunts.e-noticies.com/externs/externs_27365.pdf
www.e-noticies.com

Ni amb el PP ni amb el PSOE, el nostre únic compromís és amb Catalunya

Aquests dies, ja en plena campanya, lògicament tant el PP i encara més el PSOE volen fer veure que són les úniques dues opcions que es presenten en aquestes eleccions i com a molt ens toleren a la resta. Això sí sempre i quan es posin al serveis dels uns o dels altres.
Doncs bé, que quedi clar que ni amb els uns ni amb els altres, ni amb el PP ni amb el PSOE tenim cap compromís. Tenim les mans lliures per fer el que convingui a Catalunya, d’acord a com ho entenem nosaltres. Aquest és l’únic compromís: Catalunya i la seva gent. Totes les persones, sense distincions, compten per a nosaltres, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin.
Tanmateix el PP i el PSOE, que semblen diferents, sempre son a punt per posar-se d’acord per limitar els nostres interessos. I no parlo dels de CiU, sinó dels de Catalunya i de la seva gent. Ho han fet en el passat i els costarà molt poc tornar-ho a fer en el futur. No demano votar contra ningú, demano votar a favor d’un projecte que situa Catalunya i la seva gent com a prioritats.
Josep Antoni Duran i Lleida, (24/02/08)

Ja hi som!

Ahir a la nit vam encetar oficialment la campanya electoral. D’aquí al dia 9 hem d’intentar arribar a quantes més persones millor per traslladar-los el nostre missatge carregat d’il·lusió i de futur.
Tanmateix el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya posava de relleu l’existència d’un dèficit important de confiança de la ciutadania envers la política. Vol dir, per tant, que no ho tindrem gens fàcil. No ens enganyem, nosaltres també formem part de les raons que justifiquen aquesta crisi de confiança.
És per tot plegat que el que vull transmetre els propers dies és confiança. Confiança en nosaltres mateixos. Com deia ahir a l’acte d’inici de campanya, si no ho fem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres.
Aquesta campanya s’hi presenten opcions que han passat en quatre dies de la Catalunya positiva a la Catalunya de la por. A l’altre extrem, i sempre amb el centre neurològic de decisions a Madrid, s’hi troba la opció que fonamenta les seves esperances en el caos. La nostra no és una opció, és un projecte. Un projecte de futur que necessita de la vostra concurrència. Jo m’hi deixaré la pell, però necessito que m’hi ajudeu, per sumar quants més esforços millor a aquest projecte de futur que es fonamenta en una Catalunya il·lusionada, dialogant i que des de la fermesa exigeix ser respectada a partir de saber-se respectar ella mateixa.
Jo no vull decidir per vosaltres. Vull que decidim tots plegats.

Josep Antoni Duran i Lleida (22/02/08)